Com s'ha esmentat en els dos articles anteriors, durant la Primera Guerra Mundial, els oficials de l'Exèrcit van veure que els carregadors de tricicle elèctric eren ideals per transportar explosius. L'inventor del carregador, Eugene B. Clark, va rebre una ordre prioritària de l'Exèrcit per construir el carregador de tres rodes, i Clark va assignar una línia de producció separada i després va construir tota la planta.
For Baker (un fabricant de cotxes elèctrics que va introduir el seu primer carretó elèctric el 1920, que es va utilitzar per transportar llantes d'acer). La Primera Guerra Mundial va ser un període d'estancament econòmic, ja que la producció es va suspendre aquí a causa de la manca de matèries primeres. Com a resultat, a Europa, els primers carretons elevadors produïts localment no van començar la producció en massa fins al 1923. La primera informació sobre els carretons elèctrics comença a sorgir amb el llançament del model KF202.
La Segona Guerra Mundial va proporcionar un fort impuls per al desenvolupament de la producció de carretons elevadors, principalment als Estats Units. Una clara confirmació d'aquest fet és l'ús de carretons elevadors per part de l'exèrcit nord-americà en el procés de transport de grans quantitats de municions a bord. Aquí, els carretons elevadors s'han tornat insubstituïbles, ja que els militars necessiten descarregar flotes senceres de càrrega molt ràpidament. Els carretons elevadors s'utilitzen fins i tot en els vaixells de la Marina dels Estats Units per netejar les restes de les cobertes des de les quals els avions s'ens enfonsen i els aboquen a l'aigua de mar. La producció de carretons elevadors ha augmentat dramàticament, i els dies de treball manual pesat han passat molt de temps. N'hi ha prou amb dir que cada mes Clark estava traient al voltant de 2.000 carretons elevadors de la línia de producció de Clark (en comparació amb només 50 a 75 abans de la guerra). Durant la Segona Guerra Mundial, Clark va subministrar el 90% dels carretons elevadors involucrats en l'economia militar dels Estats Units.
Després del final de les hostilitats el 1945, l'exèrcit dels Estats Units va deixar no només carretons operatius a Europa, sinó un gran nombre. Tots els fabricants nord-americans han signat contractes de subministrament d'equips d'exportació i han nomenat els seus distribuïdors i distribuïdors europeus. A Europa, els carretons estan començant a créixer realment. Un altre resultat tecnològic positiu de la Segona Guerra Mundial va ser el nou concepte de "transport de mercaderies i equips". La manipulació de mercaderies en els anomenats palets Euro (carretons manuals) de BT Industries (Suècia), juntament amb nous equips de càrrega, ha estalviat milions d'hores d'home durant la càrrega i descàrrega de vaixells, trens i camions de càrrega.
El 1959, TCM del Japó (Toyo Carrier Manufacturing Co, Ltd.) i Komatsu Corporation van lliurar el primer lot de carretons elevadors a Europa; Els carretons elevadors de Nissan van començar a ser lliurats el 1965, i els de Toyota van començar a ser lliurats el 1969. En general, es pot argumentar que la dècada de 1960 va ser el començament de la "invasió de carretons elevadors asiàtics" d'Europa. Al mateix temps, els fabricants japonesos tenen presència en els mercats occidentals juntament amb els competidors europeus, americans i, fins a cert punt, d'Europa de l'Est. En primer lloc, van oferir productes a preus més baixos que els fabricants europeus, que van començar amb camions elevadors de menor qualitat, però després van arribar al mateix nivell de competència que els camions elevadors europeus. A més, els carretons elevadors japonesos van entrar als mercats europeu i americà amb equips addicionals com a equips estàndard, alhora que van reduir el preu de mercat en un 35%. En la dècada de 1980, les fàbriques europees de carretons elevadors van llançar una contraofensiva i van tractar de restringir les importacions de carretons elevadors d'Àsia mitjançant l'augment de les importacions de carretons elevadors al seu continent i l'augment dels aranzels. Japó va respondre ràpidament, primer amb Toyota establint la seva pròpia planta de producció de carretons elevadors a Europa (Ansenyi, França), i aviat altres empreses japoneses a seguir: TCM (Bruges, Bèlgica), MItshubish (Almere, Països Baixos), NISSAN (Pamplona, Espanya), Komatsu (primer a Leighton Buzzard, Regne Unit, després a Bari, Itàlia.
Una situació similar es va produir als Estats Units, on els carretons elevadors van ser importats inicialment del Japó i van guanyar impuls en la dècada de 1970. Quan els nord-americans van seguir Europa i van restringir les importacions del Japó, les empreses japoneses també van establir les seves pròpies bases de producció als Estats Units: carretons elevadors Nissan a Marengo, Illinois i carretons elevadors TOyota a Indiana. Els carretons elevadors Komatsu tenen una planta a La Mirada, Califòrnia (prop de Los Angeles).
El 1976, va sortir el primer carretó elevador de control remot no tripulat Komatsu.
